Escrit per Elena Lerma
12 d’abril 2020,
No sé quina hora era de la nit, estava tractant d’identificar tot allò que durant el dia he viscut, aprenent a escoltar més en dins, a sentir cada instant amb la clara finalitat de conéixer-me més si cal per tal de seguir visquent amb armonia, pau i felicitat i aprenent a canalitzar els instants més perturbadors… quan de sobte … es presenta davant meu, la imatge de l’escola, sembla que em crida i des de la tébia foscor del dormitori, arribe fins ella.
Clarament em visualitze davant la porta i com cada dia del passat, obric i m’encontre amb ella, m’estava esperant. Está sola … i sent la necessitat d’estimar-la més si cal.
Sí, no puc negar que m’alegre de sentir que et trobe a faltar, que cal estimar-te conscientment. Allí amb tota tu, tinc una forta necessitat d’abraçar cada aula, acaronar les barres, gitar-me al teu sòl, tan sols per dir-te que no estàs sola, que sòc ací amb tu.
T’estime i em sent afortunada per poder emocionar-me pensan-te i sentin-te. Sort la meua de poder visualitzar-me dins teu i retrobar-me amb una intimitat necessària i apassionant.
Reitere el meu agraïment de poder sentir tant d’amor per un projecte que més enllà de la dansa, parla de mi.
Oberta al canvi, a l’escolta, agraïsc aquest instant que em reconnecta amb sinceritat amb l’amor per tot allò viscut. Si es poguera expressar la llàgrima que cau damunt el full i el nus que porte en l’estòmac, parlaría d’enyorança i melancolia, algo de tristor, records, desig … però no sent por, tot és al meu cor i ho accepte amb valentia, aquella amb la que vaig fer realitat l’escola.
No atenc al que vindrà, escolte el present per a enriquir-me i rebre al futur amb armonía, conciència i resolució.
Si aquestos instants de la nit m’han ajudat a escoltar-me, per favor, que en vinguen més així.
GRÀCIES
Recent Comments