Escrit per Elena Lerma,

13 d’abril de 2019

 

 

 

Hem dic Elena i un dia jo també vaig haver de decidir.

Hui amb plena consciència, evoque als records per tal de compartir gustosament part del meu esperit passat i part de l’evol.lució de l’escola.
Hem dic Elena i hem permet compartir amb mi mateixa i amb qui vulga rebrem, l’esperit més íntim que des de sempre m’acompanya, hem manté desperta i que apropant-se la fi d’un cicle, hem crida i ressona amb més força.

Un esperit que qüestiona íntimament, s’enamora d’il·lusions, un esperit d’amor, justícia i compassió des de la intimitat.

Diuen que l’essència mai mor, però que on vivim, La Terra, entre tots ens encarreguem d’amagar-la, inclús de qüestionar-la, de deprimir-la. Però no és menys cert que no hi ha res capaç de transformar-la, si de cas de tornar a retrobar-la.

A l’evocar al passat, sent que ressona la paraula Confiança, confiança en què les decisions preses existeixen com a evolució, sense entrar en el conscient o inconscient de l’assumpte. Començar a confiar en la vida, me fiança que el camí escollit de compartir la dansa s’apropa en coherència i harmonia a la meua essència més pura i hui alguna cosa més abstracte.

Des d’un plànol conscient i sincer, la dansa no ha estat l’únic art essencial a la meua vida, també la música i l’expressió emocional mitjançant la paraula, han sigut i són els vehicles que m’han dut a experimentar el meu procés evolutiu conduït des de la sinceritat més profunda tot i que no sempre m’ha parat a escoltar-la.

La dansa, escollida com a via del cos físic, la música com a part del jo més emocional i la interpretació com la veu de l’expressió i del poder de les paraules, s’uneixen per provocar-me l’eixida d’idees, emocions, divagacions… donant lloc a creacions que hem complauen quan les compartisc; i m’he n’adone que eixe compartir m’apropa a l’equanimitat de l’ànima pròpia i a la felicitat.

Dins la nostra evolució com a éssers humans, pot ser de vegades, ensenfrontem a sistemes de creences que empoderen les nostres ments i distorsionen les nostres entitats i necessitats de conduir conscientment les nostres vides cap al descobriment dels nostres talents que ens fan feliços.

I enfront aquesta personal reflexió, done les gràcies als meus pares des del cor per recalçar-me en tot allò per el qual he tingut curiositat i guiar-me de la millor manera que han sabut i pogut, en definitiva, per confiar en el camí que jo, des del meu estat de consciència passat, vaig decidir, GRÀCIES per no imposar-me.

Si hi ha alguna cosa que m’heu imposat, són els valors d’honestedat, respecte i amor, que m’han ajudat a viure amarrada a la sotilesa que ens uneix a la nostra essència.


La meua evolució m’ha dut fins aquí. I atenent al present, agraïsc que així siga.

“Gaudim i compartim els records d’aquí i ara”

Gràcies

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies